10 fragments d'Incerta glòria

"El sol de juny m'entra cada matí per la solana fins al fons del dormitori i ho transfigura tot; amb ell m'arriben els efluvis de l'horta, de trepadella segada, de femta fresca, altre difícils de precisar. Les meves golfes tenen efluvi propi; servien en temps millors de corral de conills. A mi no em molesta la seva sentor que perdura; al contrari, em fa companyia". (pàg. 27)

He escollit aquest fragment perquè trobo que en Joan Sales aconsegueix que el lector s'imagini amb precisió l'escena que descriu. A més, que l'olor a conills li faci companyia al protagonista crec que és un bon exemple per reflexar la seva soledat.

"Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l'altra, la que ens fuig a cada instant?¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?! (pàg.45)

He triat aquest fragment perquè vaig trobar molt encertada la metàfora del núvol i la roca per parlar de la fugacitat i de la permanència de l'home; de la reflexió que fa sobre la vida humana.

"El teu oncle m'ha parlat d'una estudianta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n'ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l'ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l'anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el teu cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica ..." (pàg.96)

En aquest fragment el Pare Gallifa dóna una lliçó de fe i d'amor a en Lluís. El jesuïta li diu al protagonista, que no creu en res, que en el moment en que estimi i cregui en allò que estima anirà pel camí encertat. Em va agradar aquest fragment perquè em va fer reflexionar i vaig trobar que en Pare Gallifa tenia raó: creure en allò que s'estima no pot fer-li mal a ningú.

"La seva sotana havia anat creixent, ara s'arrossegava en una immensa cua negra; i jo sentia un terror confús i volia resar, però la veu no em passava de la gargamella; jo també era una mòmia sense veu, perdut entre les altres, entre les maletes, entre els baguls. La veu no em passava, com si una mà m'escanyés" (pàg.149-150)

Em va sobtar molt aquest fragment quan el vaig llegir. És un malson del Lluís i també un dels meus pitjors malsons. Jo he somniat molts cops que, com el protagonista, no puc parlar i és una sensació molt desagradable que a més em produeix por. Aixó és el que vaig sentir quan el vaig llegir: una barreja d'angúnia i por.

"Abans-d'ahir vaig fer vint-i-sis anys: avui me n'he recordat. I m'ha vingut una onada de melancolia com una música oblidada. Com una música que potser va ser meravellosa però que no ens en vam adonar mentre la sentíem; i ara ens en adonem, ara que l'hem oblidada... ¿on van a parar, Déu meu, els anys viscuts? (pàg.185)

En aquest fragment es demostra com hi ha situacions que superen l'home i fan oblidar coses essencials o si més no, dates que a la vida quotidiana gairebé ningú oblida, com els aniversaris. En Lluís valora un passat que ara se n'adona que va ser meravellós comparat amb el present que li toca viure al front.

"Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per excel·lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament". (pàg.204)

Vaig trobar molt encertada aquesta reflexió de la Trini sobre el plaer, l'escullo perquè em va cridar molt l'atenció i perquè s'em va quedar gravada al cap.

"Si sabies com m'ha quedat a la memòria el perfum d'aquells jonquillos; sovint em torna. És ben estrany com els perfums deixen un record tan precís, essent així que ni tan sols es poden explicar amb paraules" (pàg.217)

it aquest fragment perquè em vaig sentir molt identificada amb la Trini quan el vaig llegir. Una olor, un perfum... moltes vegades diu més del que es pot explicar. Recordar a una persona o una situació mitjançant un perfum és un fet que sempre m'entristeix i crec que la Trini vol reflexar aquest sentiment d'enyorança i tristesa en aquest fragment.

"Recordo aquella barreja de gustos, el pa integral i formatge i el fresc i picant de la sidra, que era el gust de les nostres passejades d'aquell temps; el recordo tan vivament com si ara mateix el tingués a la boca, com si acabés de menjar-me un d'aquells panets i una d'aquelles tallades de formatge de Maó i de prendre una d'aquelles grans copes de sidra que despatxaven en aquell temps al quiosc de Canaletes. ¿Tornarà a haver-hi algun dia coses tan bones en aquest món? (pàg.251)

He escollit aquesta reflexió de la Trini perquè reflecteix molt bé la por dels personatges del llibre a no recuperar la felicitat;aquest és un exemple de là "incerta glòria que pateixen perquè no saben què els hi depararà el futur.

"Se sentirà desgraciat fins que descobreixi que el millor de la vida és aquella tassa de marialluïsa que es pren al costat de la llar encesa en companyia de la persona estimada mentre al jardí les fulles mortes s'arremolinen amb el vent de la tardor." (pàg.285)

He escollit aquest fragment perquè reflexa a partir d'un fet tan quotidià la felicitat; demostra que la felicitat es troba en els petits detalls.

"-¿Per què no creus en Jesús, papà? Ell no ha decepcionat mai a ningú que hi hagi cregut amb tota l'ànima.
-Sóc massa vell, petita. Les serps muden de pell, els homes no. La tenim tan dura en passant d'una certa edat..." (pàg.322)

Trobo que a partir de l'exemple de la pell de la serp el pare de la Trini explica perfectament com l'home no canvia, i encara menys amb el pas del anys.